Pàgina d'inici > Esports, Futbol > Tot un segle polititzant el clàssic

Tot un segle polititzant el clàssic

EL CLÀSSIC >>Tot un segle polititzant el clàssic   El primer duel oficial entre el Barça i el Reial Madrid es va jugar el 3 de maig del 1902, ara fa 110 anys. Llavors ningú podia imaginar que aquells dos equips arribarien a ser protagonistes d’una de les rivalitats més polititzades del futbol mundial, però les arrels d’aquesta rivalitat s’aferren a aquell 1902. A Espanya la politització del futbol és una pràctica gairebé tan vella com aquest esport, tot i que la rivalitat que viurà demà un nou episodi va trigar molt a agafar la forma actual. Segurament, el clàssic, tal com l’entenem ara, neix a partir dels anys 50, però sempre que la relació Catalunya-Espanya s’ha tensat, aquest partit s’ha convertit en un altaveu. El partit de demà, doncs, n’és un nou episodi.

 

Per Bobby Robson, el Barça “era l’exèrcit desarmat de Catalunya”. Pel periodista Simon Kuper, expert en política i futbol, “el Barça és la bandera de Catalunya” i, segons escriu el periodista nord-americà Franklin Foer, “un partit així simbolitza l’orgull separatista català contra la cultura dominant espanyola”. Amb un passat recent ple de mosaics amb senyeres i banderes espanyoles i pamflets polítics repartits a les portes tant del Camp Nou com del Santiago Bernabéu, el clàssic acostuma a pujar de temperatura quan les relacions entre Catalunya i Espanya no passen per un bon moment. “No és res nou”, apunta l’historiador Carles Santacana, autor del llibre El Barça i el franquisme . “Es parla de l’ascens de Laporta a la presidència per reivindicar el catalanisme de nou, però recordem que tot plegat coincideix amb l’època en què es lluitava pel nou Estatut després de 20 anys d’autonomia. Va ser un moment afavorit pel que passava al país, com passa ara després de la Diada. Quan Catalunya demana més llibertats, la significació política del clàssic creix, se’n ressent”.

Quan l’estadi parla

Un bon exemple seria el primer clàssic després de la mort de Franco, el 28 de desembre del 1975, tot just un mes després la mort del dictador. El Barça va guanyar 2-1, amb gols de Neeskens i Rexach, davant un estadi ple de senyeres, teòricament encara prohibides. L’estadi es va omplir de pancartes demanant llibertats i autonomia, que van ser retirades. El pare de l’actual president, Jaume Rosell, va ser un dels responsables que el club facilités senyeres i que, en un accident curiós, es trenqués el bust de Franco que presidia la seu blaugrana. Una part de la societat catalana havia parlat a través d’un partit, tal com s’havia fet en la xiulada de la Marxa reial del 1923 a les Corts i amb la famosa vaga dels tramvies del 1951.

La història del Barça i el Madrid és la història de dos clubs nascuts amb la idea de ser els més grans dins de la seva realitat i concepció del món. Una concepció ben diferent, per cert. Un es convertiria en el club relacionat amb el catalanisme i l’altre en el club més vinculat amb el poder central. La col·lisió, doncs, era inevitable, però va trigar a gestar-se.

El Barça, fundat per Joan Gamper i un grup de persones de diversos orígens de la burgesia catalana, ja expressava, en els seus estatuts del 1908, el desig de “servir Catalunya”. El club havia vist la llum en una ciutat en què el catalanisme com a moviment polític creixia amb força -les dates de fundació del club i els primers partits polítics catalanistes són idèntiques” i, de mica en mica, aquest club s’hi va identificar. Gamper, que es va sumar al moviment catalanista, va empènyer el club cap a la politització, donant suport a la lluita per aconseguir primer la Mancomunitat i després l’autonomia. El 1918, quan el club també va fer costat a la reivindicació per aconseguir el primer Estatut de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, La veu de Catalunya , va escriure: “S’ha produït el miracle i un club de futbol català s’ha convertit en el club de Catalunya”. Ara Santacana recorda que “més que firmar el manifest, va ser clau que l’Espanyol, l’únic club de Barcelona capaç de fer-li ombra, no ho fes. Altres clubs, com el Sabadell i l’Europa, també van el firmar, però l’Espanyol no. I es va anar definint una identitat dels dos clubs, amb matisos polítics”. De fet, fins al franquisme el Barça tenia la gran rivalitat amb l’Espanyol, i el Reial Madrid, amb l’Atlètic de Madrid, fundat per bascos.

El Madrid, al costat del poder

Gairebé tots els historiadors coincideixen a afirmar que l’origen de la rivalitat Barça-Madrid neix amb l’arribada a la presidència del club blanc de Santiago Bernabéu, el 1943. La història anterior del club blanc és la d’un equip “nascut per ser el més gran”, segons, el que va ser vicepresident, Raimundo Saporta. Saporta va definir la història del club blanc en clau política de manera ben clara: “Amb monarquia vam ser els més monàrquics. Després, els més republicans, els més franquistes i, finalment, els més demòcrates”. La idea del Madrid era portar-se bé amb qui manés a la capital espanyola.

El Reial Madrid va ser fundat per dos germans catalans que feia anys que residien a Madrid, els germans Carlos i Juan Padrós, propietaris d’una botiga de teixits a la madrilenya Calle de Alcalá. Monàrquics convençuts, els germans Padrós es van deixar enamorar pel regeneracionismo , el moviment polític i intel·lectual que va sorgir com a reacció a la decadència d’un imperi espanyol que queia a trossos. Així, la pujada al poder del rei Alfons XIII, el 1902, va significar una explosió de patriotisme espanyol amb l’esperança de l’inici d’un regnat modern i fort. Els germans Padrós hi van contribuir organitzant el primer concurs de futbol entre equips de diferents regions, la Copa de la Coronación. Aquell torneig en què es va viure el primer Barça-Madrid no era res més que un acte de fidelitat dels madridistes al monarca.

Els germans Padrós van cuidar la relació amb Alfons XIII, que el 1920 va atorgar el títol de reial a l’entitat i es va declarar aficionat d’un equip que, de mica en mica, es va convertir en el més gran de la capital i es va identificar amb les classes dominants. La presència d’un tercer poder com l’Athletic Club de Bilbao, però, va evitar, fins passada la Guerra Civil, l’existència d’un clàssic .

“Els primers anys del franquisme van ser durs per als dos equips. El Madrid va patir, ja que va tenir un president republicà i gairebé el van fusionar amb l’Atlético Aviación. Els dos clubs gairebé van baixar, però, el 1943, va arribar a la presidència Bernabéu, que va teixir una xarxa de contactes perquè el club es convertís en el més poderós durant el franquisme”, afegeix Santacana. Bernabéu, exjugador del club, ja havia deixat clar als anys 20, durant una gira per Anglaterra, que al Madrid defensaven “l’orgull i la causa espanyola”. Allistat a l’exèrcit nacional el 1936, Bernabéu va ser clau per identificar franquisme i Madrid, ja que tots els experts, com Foer i Kuper, coincideixen que Franco no tenia preferències per cap club i es limitava a explotar els èxits del club que més bones relacions amb el poder va teixir: el Madrid. “El cas Di Stéfano, del 1953, va marcar molt. Era un cas estrictament esportiu, però la Federació va prendre partit pel Madrid. Una federació franquista va ajudar el Madrid, que havia mogut fils amb Bernabéu. Per als barcelonistes era fàcil lligar caps”, sentencia Santacana.

Oficialment, el franquisme fingia ser neutral i no polititzava el futbol, però a la Federació es vivien lluites per aconseguir favors en què Bernabéu era el rei. De fet, el 1968 el president blanc va reaccionar a la derrota contra el Barça a la final de Copa afirmant que li agradava Catalunya “malgrat els catalans”. Segons els informes de la policia de l’època consultats per Santacana, aquestes paraules van provocar la indignació de les autoritats franquistes, ja que una figura important de l’esport espanyol feia públic el que tothom pensava però el franquisme volia negar: la gent identificava clubs amb identitats nacionals. El clàssic havia nascut, amb el Madrid identificat amb el poder central.

Calma amb la Transició

A partir del 1975, amb la mort de Franco, “el clàssic es va relaxar”. “Bernabéu va morir el 1978 i el Madrid podia fer una transició per treure’s de sobre elements franquistes. Al Barça va guanyar Núñez, que no volia polititzar gaire el Barça”. Però, després de més de 20 anys d’autonomia, el clàssic viurà un nou episodi de la seva dimensió política demà, coincidint amb una onada de reivindicacions de la societat catalana. “El Barça-Madrid és una bona manera d’entendre les relacions Catalunya-Espanya des de fora. Amb el Celtic-Rangers és la gran rivalitat identitària i polititzada del futbol mundial”, escriu Phil Ball, autor de Morbo , el llibre més venut en llengua anglesa sobre la història del futbol espanyol.

 

ara.cat

Advertisements
Categories:Esports, Futbol
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari (els comentaris amb caràcter ofensiu i/o racista o que no estiguin relacionats amb la notícia seran esborrats i denunciats immediatament)

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: